AGÈNCIA DE TRADUCCIONS TARRAGONA 

En el sector exterior de l’economia, aquesta s’ha caracteritzat per ser una economia tancada amb poc comerç. Durant la dècada dels 50 va haver-hi intercanvis amb altres països amb sistemes soviètics, que fins a cert punt compensaven el bloqueig econòmic promogut pels Estats Units. Després de trencar les seves relacions amb la Unió Soviètica, la Xina va començar a comerciar amb altres països, però la revolució cultural va interrompre en gran part aquestes importacions. Encara que es van reprendre a principi dels 70, els vincles econòmics de la Xina amb el món exterior van millorar poc. Així, les exportacions xineses representaven en 1978 tan sols un 0,3% de les exportacions mundials. Oficialment, entre 1952 i 1973 les exportacions han crescut en una mitjana anual del 6%. A més, fins a 1979 el país va romandre tancat a la inversió estrangera.

Es tracta, per tant, d’un model molt diferent al que es va introduir a partir de 1979 i que hem vingut analitzant fins ara. No efectuarem en aquest apartat una comparació amb el model xinès actual, ja que en l’apartat Y.1.1.1. s’explica amb detall la transició del model anterior al model nou, remetent-nos al mateix per a evitar repeticions innecessàries.

Anàlisi dels resultats econòmics xinesos des de 1949 fins a 1979 i comparació amb els resultats des de 1979 fins a l’actualitat.

Hem vist que durant la dècada dels vuitanta la Xina va tenir una elevada taxa mitjana de creixement econòmic, superior al 10%, sent el PIB en 1990 el doble que, en 1980, i que el ritme de creixement mig anual entre 1990 i 1995 ha estat del 12%. Això suposa un creixement significativament major (gairebé el doble) al qual es va experimentar durant el període de 1952-78, que el PIB real va créixer en una mitjana d’un 6,2% anual (en Rmb de 1957), malgrat que aquest també va anar relativament ràpid.

Però on s’aprecia una major diferència de resultats és en la modernització tecnològica i en la millora de l’eficiència econòmica. En el període anterior a 1979, la productivitat agrària probablement va caure, a causa de la falta d’incentius per als agricultors, a l’absència d’alternatives a l’ocupació fora de les explotacions agrícoles i als baixos preus dels productes agrícoles, que impedien la generació d’estalvis amb els quals finançar les inversions en les zones rurals. Així mateix, la indústria era altament ineficient, amb escassa productivitat i poques millores en la qualitat i varietat de la producció. Les grans empreses públiques van ser carregades amb excessiva mà d’obra i obligacions socials, així com dirigides de forma burocràtica, sent altament inflexibles. El creixement de la indústria va ser mantingut mitjançant contínues inversions, un consum baix i preus agrícoles també baixos. Diversos estudis indiquen que la productivitat estava estancada durant el període de 1957-1976. En aquest sentit, un estudi va mostrar un descens en la *PTF combinada entre l’agricultura i la indústria del 1,41% anual durant 1957 al 1975, i un augment del només el 0,62% anual durant el 1965-1976. En canvi, com s’ha exposat anteriorment, a partir de 1979 la productivitat va experimentar una important millora: entre 1980 i 1984 el creixement de la PTF va passar a ser del 3,39% i entre 1984 i 1988 del 4,46%..